El primer viatge que vaig fer a Ucraïna (i en gran part per la meva desconeixença del que em trobaria, també he de dir-ho) va ser un cúmul de divertides anècdotes i situacions absurdes.
El viatge comença, com la gran majoria de viatges a terres estranyes, molt d’hora… posem les 4 de la matinada, per demanar un taxi, anar a l’aeroport i agafar un vol que em durà a una capital europea amb un aeroport de connexions. En aquest cas, a Amsterdam.(hi ha un vol directe Barcelona – Kíev, però no coincidia amb les meves dates)
De fet, prefereixo anar a l’aeroport de matinada, quan gairebé no hi ha gent, i tots els tràmits es poden fer tranquil i sense empentes.
El vol fins a Amsterdam, l’enllaç a Schiphol i arribada a Kíev no es diferenciaria massa de qualsevol altre viatge en avió per Europa.
Un cop a terra, comença la benvinguda ex-soviètica: 3 agents per controlar els passaports d’aproximadament 800 viatgers (és el que té només tenir una terminal amb un sol punt d’entrada i sortida per a tots els vols internacionals).
Senyalització: pobre. A quina cua et posis, de fet, tan és. No avança cap.
Arribo al mostrador… Priviet (= hola. Una de les paraules russes que sabia) … el policia ni em mira, agafa el passaport i comença a teclejar coses a l’ordinador (model Amstrad de l’any 83).
- Ispanski?-Spanish? Yes, yes…. Da. (= Sí. Una altre paraula que sabia)
- Mmmmm… kharashov…. Barcelona?
- Barcelona… yes, yes… Da.
- Mmmmm… kharashov…. (dies més tard vaig saber que kharashov vol dir: d’acord, bé)
Em torna el passaport i apa, cap a Ucraïna falta gent!
Al sortir de la Terminal, miro enrere: No és pas gaire més gran que l’aeroport de Girona. Ni deu rebre gaire més vols…
Un home jove m’està esperant. Deu ser el taxi que havia demanat per anar fins a l’estació de tren… al costat de l’aeroport.. uns 60 quilómetres.
- Do you speak English?
- No, no… russian, russian…
- Molt bé… veig que aprendré molt amb el meu guia…
Arribem a l’estació, una hora després… tot i les meves tristes expectatives, el taxista sí que sabia una mica d’anglès i m’explica que el cotxe és de tota confiança perquè fa 18 anys que el te (millor no saber-ho?) i que Kíev està en plena transformació, que hi ha molts empresaris i molts projectes nous.
Em deixa a l’estació. Queden uns 20 minuts perquè surti el tren. Un tren d’alta velocitat… 12 hores per fer 800 quilometres… M’indica amablement la via i em dirigeixo cap al vagó que em toca (seient numerat)…
… continuarà…
Arxivat sota: Memoria | Etiquetat: anècdotes, any06, català, davidjoplin, Memoria, ucraïna
