Al final del primer capítol em trobava a l’andana de l’estació de Kíev tot buscant el meu vagó.
Un cop el vaig localitzar (els números són iguals en rus que en català, gràcies a Déu!) una “amable” “hostessa” em va “indicar” el meu compartiment.
Per les persones que no saben entendre les paraules entre cometes, aclariré que on dic “amable” vull dir “la persona més seca, freda, inexpressiva, antipàtica que mai hagi vist”; on dic “hostessa” vull dir “matrona comunista de 2 metres d’ample per un i mig d’alt”… i on dic “indicar” vull dir “fer un mínim moviment ocular insinuant que entri al vagó”.
El vagó estava dotat de les últimes tecnologies en quant a comoditat i confort. Les últimes tecnologies de l’any 1943 s’entén. La més destacable l’enorme caldera enmig del passadís que tan serveix per fer té com de calefacció. Clar, que al juny… no caldria encendre-la… però llavors, com faríem el té? Hores més tard, descobriria que l’amable hostessa també era la subministradora oficial (i única) de té, cafè, galetes, patates o qualsevol altre cosa que pugueu imaginar. Un dels compartiments feia les vegades de botigueta – colmado del vagó.
Els altres compartiments eren tots idèntics: seients per a 4 passatgers (amples) o sis (apretadets) amb llitera abatible, per poder dormir 4 passatgers (apretadets) o sis (estil llauna de sardines).
La meva companya de compartiment era una noia que treballava a Itàlia i anava de visita a casa dels pares, a l’est d’Ucraïna. Encara sort d’ella, que em va fer de traductora tot el viatge.
L’altre company era un professor de la Universitat de Kíev, que anava a passar les vacances al seu poble natal.
I així, en bona companyia i a uns 30º graus, vam creuar Ucraïna direcció est… fins a Lugansk… 800km de distància que només trigaríem 18hores a fer…
I a cada hora, més o menys… em semblava que ens apropàvem a una fàbrica abandonada… però no, el tren hi parava i no se sap d’on, sortien tot de venedores ambulants de menjar, tabac, begudes, que li feien la competència a la simpàtica hostessa del vagó.
Per sort, part del viatge es fa de nit, i són unes 8 hores que passen més lleugeres.,,
I aquesta és la història de com, un dia i mig després de sortir de Barcelona, arribo a Lugansk… i amb una decisió ja presa de cara al futur: mai més agafar un tren que no passi dels 80km/h… (clar que no sabia que l’alternativa era volar en un Antonov24 de l’any 1959…)
Però això ja és una altra història que us explicaré més endavant….
Arxivat sota: Memoria | Etiquetat: anècdotes, any06, català, davidjoplin, Memoria, ucraïna
