Passadís llarg, passes mecàniques,
Decoració ignorada i llum artificial.
Mirades creuades, paraules perdudes.
Estranys companys de viatge sense destí en comú.
Agitació sobtada, com una estrebada.
cares de pressa, gestos nerviosos,
crits i empentes, corredisses.
Persecució policial sense policia,
ni lladres;
segons vitals, minuts inacabables.
Esglaons desproporcionats
o velocitat inadequada?
Relliscada fatal, en el pitjor moment.
Caiguda lliure, un cop rere l’altre: dolor.
De sobte una llum, un xiulet…
mirades d’espant…
I per fi, el verb: morir.
Arxivat sota: Uncategorized | Etiquetat: català, davidjoplin, proesia
